Don Joan

Don Joan

Teatre i dansa

Don Joan
Autor: Molière. Direcció: David Selvas. Amb: Anna Azcona, Javier Beltran, Nausicaa Bonnín, Cristina Genebat, Julio Manrique, Lluís Marco, Manel Sans, Sandra Monclús, Jordi Collet.
Dispersió. Això és el que transmet la posada en escena de David Selvas del ‘Don Joan’ de Molière. Una acumulació d’idees –unes encertades, altres no– que competeixen entre elles per portar el personatge i mite a una realitat immediata. Un combat estèril ja que moltes irrompen a l’escenari sense la responsabilitat dramàtica suficient per participar en la coherència de la dramatúrgia. Com un ‘story-board’ inicial amb multitud de vinyetes que encara esperen la seva avaluació final per salvar-se de la crema de la segona volta.

En aquest ‘Don Joan’ sembla que res s’ha descartat, que tot el que ha anat sorgint en el procés creatiu ha tingut la relativa sort de mantenir-se per a major confusió de l’espectador que no sap què fer amb tantes vies sense sortida ni desenvolupament, començant pel mateix generós escenari. Don Joan (Julio Manrique) hoste i presoner d’un hotel que serveix tant de teatre glamurós de les seves conquestes com de vestíbul per al seu desafiant descens als inferns. Un espai sense el matís irreal que tenen les escenografies realistes d’Anna Viebrock, en què des de l’inici es percep alguna cosa mica discordant que després facilita la transformació cap a l’estrany.

En aquest menjador –entre Stanley Kubrick, Wes Anderson, Alain Resnais, Ivo van Hove, Calixto Bieito i Noel Coward– també es produeix una estranya asèpsia de l’eròtica de la seducció compulsiva. La interpretació de Manrique creix quan desapareix l’element femení de l’horitzó. El seu treball es torna més interessant quan interactua amb un personatge masculí: el seu pare (Lluís Marco), el germà de Donya Elvira (Jordi Collet) o el seu lleial criat (Manel Sans). Llavors es presenta una sòlida dialèctica de l’home que no es conforma amb res del que és just, noble o decent.

Quan fa de conqueridor l’element a conquerir actua només com a suport per a una actuació adreçada a tercers. Un joc exhibicionista que no té res de seductor i que fa del tot incomprensible la fascinació que exerceix sobre elles. Si cauen rendides en els seus braços és perquè la funció que s’ha muntat Don Joan així ho exigeix.

Elles tampoc semblen molt imbuïdes pel defalliment amorós. Es diverteixen entrant al teatre de la seducció, res més. Fins a la dolguda Elvira (Sandra Monclús) apareix com una singularitat dins el catàleg de records d’algú com Fellini a ‘8 i mig’. Funcionen amb oberta autonomia, sobretot la Carlota de Nausicaa Bonnin. En definitiva, com si ‘Don Joan’ tingués més drama a explicar amb els homes de la seva vida que amb les dones de la seva llista de preses abatudes.

PER JUAN CARLOS OLIVARES

Teatre Goya
Direcció Carrer de Joaquín Costa, 68, 08001
Barcelona